“Ens acostàvem a Elx, ja es distingia la seua vall sobreïxent de fruits i el seu immens palmerar, el major  i més bell d’Europa, el més paradisíac de tota Espanya”.

Viatge per Espanya

Hans Christian Andersen (1862)

Viure entre palmeres no és, a Elx, un somni impossible. Des del naixement en un centre hospitalari fins a l’últim adéu en un monumental i ple de flors cementeri Vell, els il·licitans treballen, estudien, fan esport, somien, descansen, s’enamoren, passegen, es diverteixen, gaudeixen de l’art… viuen, en definitiva, embolicats per les vincladisses branques de les palmeres.

No s’entén la ciutat, ni s’entendrien a si mateixos els seus ciutadans, sense un palmerar històric que configura un paisatge urbà únic des de fa més de mil anys, declarat en 2000 Patrimoni de la Humanitat.

Més de 200.000 palmeres

Amb més de 200.000 exemplars i uns 50.000 en els vivers municipals disposats per a ser plantats, el palmerar il·licità és el major d’Europa. Encara que contemplat des de certa distància pot semblar un bosc, en realitat és una plantació realitzada amb finalitats agràries, per aquest motiu a les parcel·les o a les seues agrupacions se’ls denomina horts. Cadascuna de les parcel·les està flanquejada per alineacions de palmeres, de tal forma que, mirades des de l’aire, formen quadrícules. Els bancals creats al seu interior s’han dedicat tradicionalment a cultius agrícoles.

Encara que s’ha constatat l’existència de palmeres en tot el sud europeu des d’abans de la presència humana, el descens de les temperatures i les glaciacions van acabar amb la major part, a excepció d’algunes zones més càlides protegides dels corrents freds, com Elx. La profusió de dibuixos de palmes i palmeres en ceràmiques ìberes de l’Alcudia (segle III a l’I a. de C.) demostra la rellevància de les datileres ja en aquella època.

Fundació àrab

L’expansió del palmerar es va produir arran de la fundació pels àrabs de la nova ciutat en el seu emplaçament actual (segles VIII i IX), on es va establir una extensa xarxa de reg que en la seua majoria persisteix fins a hui. La pervivència durant segles d’aquest sistema d’agricultura d’oasi va ser un dels aspectes que va valorar la declaració de la Unesco.

Actualment, el palmerar té una funció més paisatgística i cultural que agrícola. Aquest últim vessant se centra en la producció de la palma blanca per al Diumenge de Rams, que s’envia a tota Espanya i fins i tot a l’estranger, i en reduïdes collites de dàtils per al mercat local. També s’han començat a obtenir varietats de qualitat comercial de palmeres reproduïdes en laboratori.